És curiós com van canviant les coses, o millor dit com van evolucionant cap a noves estratègies. I això és cert especialment quan parlem del catolicisme, perquè quan revisem l’estratègia de la cúria romana no podem parlar de canvis (pel principi de la infal·libilitat papal), sinó d’evolució (cert en tots els sentits: el bíblic, per exemple pel que fa a l´evolucionisme vs. el creacionisme, i el polític-religiós, pel que fa l´ecumenisme).L’ecumenisme religiós és una estratègia ben dissenyada i pensada per aglutinar totes les confessions religioses cristianes sota el si de la Santa Mare Església, es a dir, l’Església Catòlica. Aquest nou plantejament segons el qual el catolicisme deixava de titllar de “heretges” als “altres” cristians per anomenar-los “germans separats”, pretén unir-nos a tots en punts comuns de doctrina amb la finalitat que els punts doctrinals no comuns siguin considerats no ja com a principis, sinó més aviat com a meres formes litúrgiques particulars de cada denominació. És sorprenent comprovar com aquesta estratègia papal no cerca la veritat tal com és en Crist, sinó que busca imposar subtilment les seves “veritats”, les seves “visions” i les seves tradicions sense base bíblica.
Els principis catòlics de l’ecumenisme van ser formulats pel Concili Vaticà II el 1964. Es poden resumir en tres:
1. Crist va establir la seva Església sobre els Apòstols i els seus successors apostòlics, el cap visible i principi d’unitat és Pere i els seus successors, els bisbes de Roma.
2. Des del primer segle han existit divisions entre els cristians p
erò aquests són en algun grau membres de l’Església encara que no estiguin en comunió plena amb ella. Posseeixen en diferents graus la plenitud de gràcia disponible a l’Església Catòlica.3. Els catòlics han de fer tot el possible per fomentar el moviment ecumènic dins de la veritat.
Sobre el primer principi ecumènic catòlic dir que Crist va establir la seva església sobre si mateix, és a dir, sobre la Roca (vegeu Mateu 16:18), la qual sempre és Crist (vegeu 1ª Corintis 10:4; Cf. Deuteronomi 32:4), i mai Pere, nom que significa “pedra”. Els “successors” de Crist, és a dir el seu vicari, és un, l’Esperit Sant (vegeu Joan 16:7-15). Els creients som tots “real sacerdoci” com estableix el mateix apòstol Pere (vegeu 1ª Pere 2:9), i per tant, successors, representants de Crist i ambaixadors de reconciliació (vegeu 2ª Corintis 5:17-21) qui servim en diferents funcions i responsabilitats.
Respecte al segon principi, he de matisar que personalment em considero cristià i posseïdor de l’única gràcia necessària per assolir la salvació, la de Déu (
vegeu Efesis 2:8; Titus 2:11). L’església de Crist és “columna i base de la veritat” (1ª Timoteu 3:15). L’església, per tant, és una entitat d’origen diví que està essentada sobre Crist i sobre la seva Paraula. Tinc serioses dubtes, per no dir, serioses evidències que el catolicisme, com a institució, compleixi amb aquests requisits.En el tercer principi estem d’acord. Però, la pregària de Crist buscava una
unitat en l’error o en la veritat? Crist sempre es va sotmetre al Pare. La seva voluntat era fer la voluntat del Pare i la seva vida va ser una vida de complerta i contínua obediència a la voluntat del Pare. Quan va fer oració per la unitat dels seus deixebles i de tots aquells que creurien en ell per la paraula d’ells, pregava perquè estiguessin units en amor i en veritat: “Santifíca´ls en la teva veritat, la teva Paraula és veritat” (Joan 17:17). Crist mai va fomentar l’error ni l’engany, i per tant no demana mai que ningú sigui u sota el seu nom en l’error. Fer això seria una contradicció que cal eludir (vegeu Mateu 15:9). La pregunta ara és: les esglésies han de buscar la unitat en l’error o en la veritat bíblica?
L’actual divisió entre cristians, segons l’anterior papa, «constitueix motiu ‘d´escàndol’ per al món i de ‘damnatge’ per a la predicació de l’Evangeli». Aquesta visió particular de la “divisió”, continua sent sostinguda per Benet XVI, i cada vegada més per a molts altres cristians de diferents denominacions que semblen no adonar-se´n de la fal·làcia d’aquesta declaració. El veritable escàndol consisteix a fer dir a Crist el que ell mai no diu. Per tant, l’error doctrinal i la mentida constitueixen, no ja un escàndol, sinó una abominació per Déu de greus conseqüències (vegeu Èxode 23:7; Apocalipsi 22:15).
Alguna cosa em diu (o hauria de dir “algú”? Vegeu la part final de l’article “Reciprocidad o libertad religiosa”), que aquesta estratègia té com a finalitat deixar en mal lloc a aquell que no vol entrar en aquest joc. Abans eren ells els que excloïen, perseguien i execraven a tot aquell que no volgués sotmetre’s als seus postulats. Ara la cosa és molt diferent. Aquells que no volem entrar en aquest joc som considerats de censors, d´acusadors i d´intolerants per no voler respondre, segons ells diuen, a l’oració de Jesús de que tots siguin u, és a dir, tots els cristians. La formulació del problema hauria de ser diferent perquè la qüestió no és tant, o millor dit, en absolut, que alguns no vulguin respondre a la pregària de Jesús de que tots siguem u, sinó més bé el problema rau en el fet que alguns no volen assumir els seus principis ecumènics erràtics.
Respecte i tolerància per a tots els cristians sempre, ahir avui i demà, ¡sempre!, Fins i tot per aquells que volent viure la veritat sense trair les seves consciencies, vulguin viure al marge de “la consciència ecumènica vaticana” que més que enaltir la Veritat de Crist, exalça la “Mare Església”.




















